AUTO DEL TRIBUNAL SUPREM PER EL QUAL ES DECLARA HAVER INDICIS DE 7 DELICTES A LA CUPULA DEL GOVERN DE CAMPS, AMICS I EL T.SUPREM HO DECLARA PER UNANIMITAT

Auto ts corrupcion camps

View more documents from BEA OCHERA.

CLIQUEU AL LINK PER VEURE L´ AUTO DEL TRIBUNAL SUPREM PER EL QUE RESSÒL QUE HI HA LLOC A LA DEMANDA ESTIMANT HAVER-HI RAONS PER PENSAR QUE HI HA HAGUT CORRUPCIÓ AL GOVERN DE CAMPS.

El Tribunal Suprem ha resolt que “pertoca”, que tenen raó, als Recursos de “cassació” (casar, en aquestes guardianías jurídiques, equival a trencar, trencar, com el francès casser, és a dir, a anul.lar, revocar) elevats per la Fiscalia Anticorrupció i pel Partit Socialista del País Valencià contra la decisió dels Srs Magistrats De la Rúa i Ceres (Acte del dissabte 1 d’agost últim), que ordenaven l’libèrrim sobreseïment i / o cessament de les actuacions judicials en què estaven imputats el Sr Camps i altres eximis grifó del PP igual valencià. Auto que ara s’anul perquè el mateix “infringeix la llei” (sic), diu el TS Permetin un comentari d’abast, al bot.

UnA s’alegra, d’aquesta Resolució del TS, tant pel bé de la apallissada moral pública – espantosament danyada a la Comunitat Valenciana per infinitat de casos de corrupció a càrrec de la “classe política “, majorment la que governa amb majoria absoluta diversos lustres fins creure’s, sembla, que les institucions, els diners de tots, la TV pública autonòmica, són” seus “- com per haver un defensat reiteradament, i fins apostat, que el Suprem posaria al seu lloc l’intent de De la Rúa i Ceres de tancar i arxivar el procés a Camps i Compañia .

El Suprem no podia pràctic fer una altra cosa, en termes jurídics, ni podia admetre que els dos magistrats esmentats s´hi arxivaren també de facto, enviant-lo al limbo, buidant de contingut, l’Art 426 del Codi penal (suborn, suborn “impropi”). No podia jurídicament, diem, entre altres motius perquè, si confirmava aquesta pirueta, el més alt tribunal del poder judicial casaria, trencaria la seva pròpia jurisprudència (Actuacions, sentències anteriors), i a més hauria d’explicar raonada i convincentment el perquè de tal gir de rumb.

I un altre més: “l’esperit” de l’Art 426 del Codi Penal – per la presumpta transgressió estava i està de nou imputat Camps, encara que el tauró González Pons intenti confondre o / i fer mèrits dient que no ho està, mentre espera discretament, ja que sí que ho està, a veure si la Presidència de la Comunitat Autònoma cau del sarró de Camps al seu -, la raó d’introduir el PSOE aquest article fa tres lustres en el Codi Penal, seguint el itinerari de les democràcies avançades, és claríssimament impedir per via penal tot regal a qualsevol autoritat o funcionari públic que no rebria si no exerceix aquest càrrec o funció. En altres paraules, l’article 426 busca assegurar i preservar la imparcialitat del càrrec públic.

Aclarim, per al lector poc docte en Dret (que poc interès té “el poder”, dit sigui de passada, en què les / els ciutadans entenguin una mica de Dret, introduint alguna assignatura d’iniciació o rudiments jurídics, a la conducta penada en el 426 se l’anomena suborn, suborn “impropi”, ja que aquest Article no persegueix el qual el funcionari o càrrec accepti regal per fer alguna cosa, ni com a “pagament” per alguna cosa que ha fet (conductes ambdues de suborn “propi”), sinó la recerca impedir les donacions que encaixen dins el refrany “el que regala bé ven si el que rep l’entén” (o “el que regala bé inverteix …”). Tothom sap que els compliments de centenars de milers o milions de les antigues pessetes busquen, estovar l’obsequiat, persona “d’influència (s)”, per si en obsequiante li convé en qualsevol moment que el obsequiat ” doni un cop de maneta “amb els seus” contactes “i influències.

Mas els Srs De la Rúa i Ceres “inventar” que, perquè existeixi el delicte del 426, hi ha d’haver “causalitat” entre donacions i adjudicacions, és a dir, que el recibiente de la regal sigui l’encarregat “de signar, de’ decidir “. En aquest cas, sobre l’adjudicació de nombrosíssims contractes milionaris sota gran sospita. Curiós invent del Sr De la Rúa, “més que amic” del Sr Camps, segons paraules d’aquest. Hauria de conèixer més entre altres coses, si em permet dir-ho, els estudis i treballs de l’Institut Universitari de Criminologia i Ciències Penals de la Universitat de València, que dirigeix el catedràtic de Dret Penal Enric Orts.

I és que – segons s’assenyala en “Levante” un altre catedràtic, aquest de Dret Processal a Alacant, José María Asencio – el repetit 426 castiga la mera recepció de regals en atenció a ser el receptor un càrrec públic, “sense que sigui necessària una relació de causalitat “entre l’obsequi” i un favor presumpte o cert. Es tracta d’un delicte de perill abstracte, que pretén salvaguardar la confiança dels ciutadans en l’Administració, en la seva honradesa “.  En fi, l’assaig de Rúa i Ceres de pràcticament “eliminar” – dit en llenguatge col loquial – del Codi Penal el “suborn impropi”, ha estat fulminat pel TS I atenció!, Ho ha estat per absoluta unanimitat de cinc alts magistrats. Només un dels quals pertany a l’associació de jutges més conegudament “progressista”. Els altres quatre, “centristes” i “conservadors” (no em treguin les cometes). Interpreteu vostè, lector.

D’altra banda, l’anàlisi jurídic  – per sort o desgràcia, coherent amb l’anàlisi polític, i fins i tot amb la dita amistat entre Camps i De la Rúa – li van fer remusgar de la rapidesa d’aquest últim en tancar a calç i cant i arxivar el procés penal en qüestió, fins i tot treballant en dissabte d’agost. I tancar abans de conèixer “oficialment” noves dades i / o proves que ja havien arribat de Madrid i versemblantment podien agreujar la situació del Sr Camps. En fi, ventura havia instruït un jutge, José Flors, a qui admiro profundament, per la seva absoluta integritat i sentit irreprotxable de la justícia.

I un parell de guindes: l’imputat té dret a mentir, a no declarar, però el polític, se suposa que tot el contrari, especialment si li volen preguntar al parlament estatal o autonòmic els representants del poble sobirà. I com es menja aquesta duplicitat, aquesta insoluble contradicció, que no pot dimitir de imputat com el President Camps? L’altra fa al Sr De la Rúa – del que molts pensem que ja va haver abstenir-se en aquest procés, per la seva amistat amb Camps, i ara corregit de pla i unànimement al Tribunal Suprem per “infringir la llei” -: si se li apliqués la “doctrina” sobre prevaricació utilitzada per imputar penalment a Garzón, què passaria?

És clar que Rajoy donaria suport a tots dos, gran consol (mentre no li devori la seva gran enemiga madrileira), doncs ja té dit el senyor Mariano que se li dóna una higa la justícia. En fi, una pregunta una mica perversilla, de tancament: seguirà el Sr Camps volent un ou al seu Capone particular, amiguet de l’ànima? Déu!, És que en aquest país ningú dimiteix ni es suïcida?